Archive for Comunicació política
Reflexions sobre Euskadi: la batalla pels noms
Amb els 16 de Washington hem fet recentment una nova escapada de turisme electoral. Destí: Euskadi. Ha estat una marató de trobades molt diverses de l’espectre polític i social així com amb companys bloggers de política2.0
He tornat amb la sensació de viure a molta més distància de la que en realitat hi ha. I és que a Euskadi un mateix concepte no té el significat que pot tenir a Catalunya. Hi ha una aferrisada batalla pels noms.
Els marcs són tan compactes que pots identificar qui és qui només amb una breu xerrada. Hi ha qui parla de l’esquerra abertzale i altres d’il·legalitzats, hi ha qui parla dels constitucionalistes i altres d’estatals o estrangers. I és clar, ens hem trobat gent que havia aprés a parlar amb molt de compte.
He recordat llavors les classes amb un admirat professor meu sobre Confuci. Recuperem els noms, deia el savi. Recuperar els noms era donar a cada cosa el seu valor, el seu significat essencial de manera que pogués servir de base per una comunicació “real”. No un valor de marc, no cultural. Confuci era un humanista i, com a tal, el valor essencial eren les persones. No la tendència política. I tot i que sempre he sigut partidària de les diferències trobo a faltar a Euskadi una certa recuperació dels noms, aquella que permeti realment un marc d’enteniment.
Un plaer de gourmets
Fantàstica l’experiència que molts hem pogut compartir aquest dissabte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Lliçons sobre Obama des de 19 aspectes diferents, 19 tasts de comunicació política. Idees expressades en 5 minuts de forma visual i directa.
Aquí teniu un llistat de les conferències
En el meu cas em vaig centrar en el canvi d’arquetip que observo en la comunicació social. Es tendeix a una comunicació en xarxa, no jeràrquica i més influent que impositiva, hi ha receptivitat, fins i tot elogi, a la diferència. Són tendències que es reflecteixen en la campanya d’Obama. Posava alguns exemples:
-Connectivitat quant a accessibilitat i transparència, passem d’un món amb mitjancer amb la figura de poder a ser interlocutors directes a través dels mails per exemple;
-la relació de participació i de pertanyença, la sensació dels seguidors d’Obama d’estar fent aportacions reals al canvi (All of this happened because of you);
- amb un marc propi –fóra dels canals habituals-. No estem parlant de grans empreses i lobbies, els protagonistes de la campanya d’Obama són ciutadans anòmims que s’articulen en xarxes pròpies.
- Substitució del poder jeràrquic per l’empoderament El poder jeràrquic s’exerceix des de la cúspide de la piràmide cap a la base que és receptora. El concepte d’empoderament implica una acció des de la base cap al líder.
Gran experiència i, a més, el retrobament de la meitat dels 16, que-anuncio- ja ens preparem per noves aventures polítiques. Un plaer, sens dubte.
Marató Obama
Dissabte 17, -tres dies per la investidura- participaré en una marató de comunicació sobre la figura de Barack Obama que s’organitza al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Serem més de 20 conferenciants per analitzar en detall les lliçons que se’n desprenen de la fantàstica campanya electoral que s’ha viscut als Estats Units.
La jornada està organitzada per Antoni Gutiérrez-Rubí i Albert Medrán i estarem uns quants de Els 16 de Washington!
Trampes electorals
Diu Lakoff en Punts de reflexió. Manual del Progressista:
Hi ha dotze trampes a evitar:
1. La trampa del tema específic: no tots els progressistes comparteixen les mateixes idees però sí els mateixos valors
2. La trampa de l’enquesta: els veritables líders no es deixen guiar per les enquestes, guien ells.
3. La trampa de la “llista de propostes”: la gent no vota en funció del programa electoral.
4. La trampa del racionalisme: els progressistes creuen que els fets convencen per si sols i que n’hi ha prou amb negar un marc per contrarestar-lo
5. La trampa del “no és necessari crear marcs”: la veritat necessita un context
6. La trampa de “les polítiques són valors”: les polítiques en si mateixes no són valors encara que puguin reflectir-los
7. La trampa del centrista: els anomenats centristes són, en realitat, biconceptuals, és a dir que són conservadors en alguns aspectes de la vida i progressistes en d’altres. Per intentar guanyar-los no s’ha de girar cap a la dreta sinó que apel·lar a la seva part progressista.
8. La trampa del menyspreu: convindria entendre les raons de la gent que vota els conservadors
9. La “trampa reactiva”: hem deixat que en la majoria de temes els conservadors defineixin el marc de debat, porten la iniciativa.
10. La trampa del lema enginyós: no es guanyen eleccions només amb cops d’efecte -els marcs de superfície-. Aquests marcs són inútils sense els marcs més profunds.
11. La trampa del llenguatge tècnic: es recorre massa a l’argot polític
12. La trampa del joc de les acusacions: És molt còmode queixar-se de les mentides i el llenguatge orwellià dels conservadors però només podem controlar directament com comuniquem nosaltres.
Per evitar aquestes trampes cal comprendre: l’anatomia de l’electorat i l’anatomia de la visió progressista.
I afegiria: aplicar realment la teoria i no només especular sobre ella.
