Archive for Comunicació política
Reflexions sobre Euskadi: la batalla pels noms
Amb els 16 de Washington hem fet recentment una nova escapada de turisme electoral. Destí: Euskadi. Ha estat una marató de trobades molt diverses de l’espectre polític i social així com amb companys bloggers de política2.0
He tornat amb la sensació de viure a molta més distància de la que en realitat hi ha. I és que a Euskadi un mateix concepte no té el significat que pot tenir a Catalunya. Hi ha una aferrisada batalla pels noms.
Els marcs són tan compactes que pots identificar qui és qui només amb una breu xerrada. Hi ha qui parla de l’esquerra abertzale i altres d’il·legalitzats, hi ha qui parla dels constitucionalistes i altres d’estatals o estrangers. I és clar, ens hem trobat gent que havia aprés a parlar amb molt de compte.
He recordat llavors les classes amb un admirat professor meu sobre Confuci. Recuperem els noms, deia el savi. Recuperar els noms era donar a cada cosa el seu valor, el seu significat essencial de manera que pogués servir de base per una comunicació “real”. No un valor de marc, no cultural. Confuci era un humanista i, com a tal, el valor essencial eren les persones. No la tendència política. I tot i que sempre he sigut partidària de les diferències trobo a faltar a Euskadi una certa recuperació dels noms, aquella que permeti realment un marc d’enteniment.
Un plaer de gourmets
Fantàstica l’experiència que molts hem pogut compartir aquest dissabte al Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Lliçons sobre Obama des de 19 aspectes diferents, 19 tasts de comunicació política. Idees expressades en 5 minuts de forma visual i directa.
Aquí teniu un llistat de les conferències
En el meu cas em vaig centrar en el canvi d’arquetip que observo en la comunicació social. Es tendeix a una comunicació en xarxa, no jeràrquica i més influent que impositiva, hi ha receptivitat, fins i tot elogi, a la diferència. Són tendències que es reflecteixen en la campanya d’Obama. Posava alguns exemples:
-Connectivitat quant a accessibilitat i transparència, passem d’un món amb mitjancer amb la figura de poder a ser interlocutors directes a través dels mails per exemple;
-la relació de participació i de pertanyença, la sensació dels seguidors d’Obama d’estar fent aportacions reals al canvi (All of this happened because of you);
- amb un marc propi –fóra dels canals habituals-. No estem parlant de grans empreses i lobbies, els protagonistes de la campanya d’Obama són ciutadans anòmims que s’articulen en xarxes pròpies.
- Substitució del poder jeràrquic per l’empoderament El poder jeràrquic s’exerceix des de la cúspide de la piràmide cap a la base que és receptora. El concepte d’empoderament implica una acció des de la base cap al líder.
Gran experiència i, a més, el retrobament de la meitat dels 16, que-anuncio- ja ens preparem per noves aventures polítiques. Un plaer, sens dubte.
Marató Obama
Dissabte 17, -tres dies per la investidura- participaré en una marató de comunicació sobre la figura de Barack Obama que s’organitza al Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Serem més de 20 conferenciants per analitzar en detall les lliçons que se’n desprenen de la fantàstica campanya electoral que s’ha viscut als Estats Units.
La jornada està organitzada per Antoni Gutiérrez-Rubí i Albert Medrán i estarem uns quants de Els 16 de Washington!
Apunts des de Washington: fent turisme polític
Queden poques hores perquè els nord-americans facin bons els pronòstics de donar guanyador Barak Obama. O no. Amb aquests dubtes, un grup d’amants de la política (els16dewashington.blogspot.com) hem emprés un viatge a Washington per viure de ben aprop el que segur que serà el punt de partida de temps interessants .
Esperant el miracle
Quatre dies després i encara dura la ressaca de Halloween. Les carabasses taronges es barregen amb les cares dels presidenciables. La Fox ha emès un reportatge en que explicava els “traumes psicològics”que una dona podia haver causat a uns nens quan en resposta al trick or treat els demanava si els seus pares eren demòcrates. Si ho eren no tenien llaminadures.
Però, deixant de banda iniciatives personals, són molt pocs els que creuen que McCain pot donar la volta a la situació. S’esperava una reacció a l’octubre i no va arribar. Ara la màquina republicana ja no té marge de maniobra i les enquestes allunyen cada dia més el senador per Arizona de la Casa Blanca. Això sí, el prestigiós assessor Dick Morris en el seu bloc feia en les últimes hores una revelació sorprenent: entre els milers d’enquestes ha trobat una que lidera McCain. Sembla que les tendències conservadores dels Estats Units, on el fet racial és un tret bàsic, no donen peu a airejar amb reveladora contundència que aquest país pot tenir demà un president negre.
El mercat mana
Però si les manifestacions dels analistes són conservadores no passa el mateix amb el merchandising comercial. Un ninot del demòcrata es cotitza ara mateix a 19$, set dòlars més que el de l’aspirant republicà. El mercat també ofereix interessants alternatives com l’ObamaCcino o el McCainMocha.
Al carrer, la política es transforma en una manifestació lúdica, ja sigui en forma de pòsters penjats a les finestres, cartells als jardins de la casa o samarretes en favor dels candidats. I també manifestacions sonores. Mentre passejàvem per Washington, més d’un simpatitzant s’ha entestat a cantar-nos l’himne nacional tot acabant amb un “Vote Obama”. A Washington costa trobar republicans. Davant d’un “what about McCain?” responen amb un apassionat al·legat en favor del demòcrata. Davant d’un “what about Pallin?” responen amb una ganyota.
Resulta curiosa aquesta implicació emocional si pensem en l’alt índex d’abstenció electoral, però és que els Estats Units no és país de terme mig, precisament.
Aquest dimarts ens reben al Departament d’Estat, comprovarem quin és l’estat d’ànim dels funcionaris en dia electoral. Mentrestant al Capitoli, aquest matí, una doble tanca allunyava encara més els visitants de l’edifici institucional. El motiu: els preparatius per la cerimònia d’investidura del proper president dels Estats Units.
(Publicat a LaMalla)
Trampes electorals
Diu Lakoff en Punts de reflexió. Manual del Progressista:
Hi ha dotze trampes a evitar:
1. La trampa del tema específic: no tots els progressistes comparteixen les mateixes idees però sí els mateixos valors
2. La trampa de l’enquesta: els veritables líders no es deixen guiar per les enquestes, guien ells.
3. La trampa de la “llista de propostes”: la gent no vota en funció del programa electoral.
4. La trampa del racionalisme: els progressistes creuen que els fets convencen per si sols i que n’hi ha prou amb negar un marc per contrarestar-lo
5. La trampa del “no és necessari crear marcs”: la veritat necessita un context
6. La trampa de “les polítiques són valors”: les polítiques en si mateixes no són valors encara que puguin reflectir-los
7. La trampa del centrista: els anomenats centristes són, en realitat, biconceptuals, és a dir que són conservadors en alguns aspectes de la vida i progressistes en d’altres. Per intentar guanyar-los no s’ha de girar cap a la dreta sinó que apel·lar a la seva part progressista.
8. La trampa del menyspreu: convindria entendre les raons de la gent que vota els conservadors
9. La “trampa reactiva”: hem deixat que en la majoria de temes els conservadors defineixin el marc de debat, porten la iniciativa.
10. La trampa del lema enginyós: no es guanyen eleccions només amb cops d’efecte -els marcs de superfície-. Aquests marcs són inútils sense els marcs més profunds.
11. La trampa del llenguatge tècnic: es recorre massa a l’argot polític
12. La trampa del joc de les acusacions: És molt còmode queixar-se de les mentides i el llenguatge orwellià dels conservadors però només podem controlar directament com comuniquem nosaltres.
Per evitar aquestes trampes cal comprendre: l’anatomia de l’electorat i l’anatomia de la visió progressista.
I afegiria: aplicar realment la teoria i no només especular sobre ella.
Técnicas de comunicación política del PP
Lakoff comentaba en “No pienses en un elefante” que las formaciones conservadoras en Estados Unidos dedican más presupuesto al estudio de las técnicas de comunicación política que las progresistas.
Éste es un documento del PP del año 2005.
Atención a las técnicas de comunicación no verbal -página 25- (un buen abrazo en el momento oportuno que comentabas el otro día, Toni)
Videos polítics; es busca públic anglosaxó al que convèncer de l’autoria de l’11M
Video propagandístic per convèncer que l’11M va ser obra d’ETA
Videos polítics; Hillary aposta per l’humor
HillCam Continues the Fun
By Joshua Levy, 06/29/2007 – 2:54pm
This afternoon Hillary Clinton announced HillCam, a “behind-the-scenes look at the Clintons’ 4th of July trip through Iowa next week.” According to the press release, the feature promises to be “Clinton’s latest groundbreaking effort on the Internet.”
Videos polítics; la ineficàcia dels mítings
Artículo de Juan Varela: Los mítines no son para el vídeo social (20 mayo 2007)
[...] los mítines no gustan en internet y son menos vistos en las redes sociales que otros tipos de relación más directa entre candidatos y público. Un vistazo a varias páginas de vídeo político español en el YouTube (VNews, VídeoyVoto.tv, PSOE, PP, etc.) lo demuestra: los mítines son menos vistos que otros formatos más personales y cercanos. La campaña de Miguel Sebastián, tan errónea en otras estrategias, es un ejemplo. Sus vídeos son más vistos que la mayoría de los de otros candidatos.
¿El truco? Más inmediatez, un formato más pensado para internet y vocación por el detalle, el tema concreto, más que las grandes ideas.[...]“
Videos polítics: David Cameron comparteix videos a la xarxa
” Webcameron ya está en internet. El líder de los conservadores británicos demuestra una vez más su dominio del marketing político y abre videoblog (vlog) para campear con su imagen de hombre común y cercano en su propia web y en las redes de vídeo participativo.
La política está en el vídeo. Llegado el momento de la democracia de la imagen viral ¿para qué queremos más?
[...] Cameron recuerda las palabras de Alastair Campbell, el viejo zorro spin doctor de Tony Blair, y supera a los medios y a los laboristas con su rostro más humano, hablando a los ciudadanos desde la cocina de su casa.
Clean politics, le llama, con evidente acento marketinero.
[...] Sam Roake (26 años, ex empleado de Google) es el ayudante del líder conservador para una gran operación que reúne vídeo, blog, álbum de fotos, vlog con invitados y hasta un blog abierto escrito por los lectores“
